1602 - Joan Carles I 50

Arquitectura i Art

Al centre de la vila de Muro trobam un bloc plurifamiliar de planta baixa més tres pisos. L’edifici s’articula al voltant d’un element principal: la façana. Aquesta es desdobla en una cara interior, més opaca, i una d’exterior, oberta al carrer a través de grans buits. Entre totes dues es genera un espai habitable que funciona com a nucli de circulació.

A més de donar qualitat als accessos, la mida de l’espai comunitari permet que els veïnats l’ocupin amb mobiliari domèstic. D’aquesta forma l’àmbit dels habitatges sobrepassa el límit de les zones privades. Dins del volum de façana, els diferents nivells no es perceben com a passeres aïllades, ja que la xapa perforada indueix a la comprensió d’un espai total vertical, del qual es pren consciència amb el propi recorregut.

La situació del bloc, entre el convent de Santa Anna i la parròquia de Sant Joan Baptista, dona diferents sentits a la façana al llarg de l’any. Els dies feiners, quan els cotxes monopolitzen el carrer, la seva profunditat serveix com a filtre acústic als habitatges; en canvi, quan el carrer esdevé l’escenari de festes i processons, fa la funció de tribuna que correspon als balcons a la resta d’edificis.

Responent a la ubicació, l’edifici fa del marès el material constituent de la seva imatge externa. Dins del mur s’amaga un esquelet metàl·lic que es connecta amb l’estructura.

La parcel·la té forma de trapezi i limita amb dues parets mitgeres no paral·leles a est i oest, amb el carrer a sud i amb altres edificacions a nord. El volum se separa del límit posterior deixant un gran pati. Dos patis menors agreguen llum i ventilació a les estances que donen a l’espai comunitari.

El bloc es pot llegir com una seqüència que transita del públic
al privat i de l’ambient obert a l’aïllat passant per diferents graus intermedis. La façana, l’escala i els patis, espais de relació semipúblics
i ventilats, funcionen verticalment.
A continuació, sobre els plans horitzontals de les plantes se situen els espais privats: sales d’estar, zones de servei i dormitoris.

Estructuralment, la superfície dels habitages es divideix en tres crugies en forma de ventall que assumeixen les directrius de les mitgeres. Això permet que siguin passants, estenent- se des de la franja d’accés fins al pati principal.

A partir de la disposició de murs i patis, la possibilitat de col·locar un nombre variable de dormitoris a nord i sud genera una flexibilitat per la qual cada planta és diferent. A cada nivell trobam una distribució d’habitatges amb un volum desigual d’habitacions. L’edifici s’allibera del concepte de planta tipus, admetent la seva adaptació a la diversa demanda habitacular que pugui rebre al llarg dels anys.

Tot i la variabilitat de la distribució, els habitatges segueixen algunes pautes. A l’entrada es troben les sales d’estar, cuina i menjador, ocupant l’ample de la crugia. Als extrems nord i sud se situen els dormitoris, dobles o simples. L’espai central, que articula la circulació entre les sales de dia i les de nit, s’ocupa amb zones de vestidors, bugaderies, banys i armaris.

Les sales a nord s’obren al pati a través de balcons correguts al llarg de tota la façana. La intimitat d’aquests ve donada per l’encaix entre la línia perimetral i la direcció de les crugies.

Les sales a sud s’obren als patis interiors a través de grans finestres, de manera que aquests, a més de tenir una funció climàtica i lumínica, representen una ampliació visual de les estances. Les finestres es col·loquen de forma divergent a les oposades per mantenir la privacitat i una xapa perforada les aïlla de la zona comunitària.

La materialitat dels interiors queda definida per l’obertura de les sales als patis, els paviments de fusta i les franges de mobiliari encasta a les parets. Es tracta d’armaris que defineixen perimetralment les habitacions i contenen diferents funcions. A les zones de dia amaguen dins seu les cuines. Als dormitoris i zones de servei contenen nombrosos espais d’emmagatzematge, així com aparells i els registres d’instal·lacions.