2219 - Veta de Llum

Arquitectura i Art

En l'exercici de donar una nova vida a un apartament en el centre de Barcelona, s'analitza la preexistència i es posa en crisi.

Un apartament en una sisena planta, un perímetre amb fins a nou finestres a l'exterior i la gran quantitat de sol que rep la ciutat a l'any haurien de significar una gran quantitat de llum natural.

No obstant això, una distribució pròpia de l'arquitectura autàrquica de l'època franquista ens deixa una compartimentació excessiva, una zona de safareig i cuina marginal i una jerarquia d'espais poc clara. Per si no fos prou, aquesta virtut que es reconeix en l'immoble, un perímetre de llum, d'oportunitat, no es percep en cap moment. Les finestres no es miren entre elles. Són simples buits que il·luminen les habitacions, una a una, sense participar d'un col·lectiu, sense reconèixer l'habitatge com un tot.

Com si es tractés d'un sòlid mineral, el projecte esquerda el cos, construint una Veta de Llum que ens permet que les vidrieres es reconciliïn entre elles. La llum, entesa com un fluid, penetra en la veta, creuant-la de costat a costat, inundant fins a l'últim racó.

Per a emfatitzar aquesta idea d'expansió, el paviment es planteja com un únic material, per a evitar interrupcions que la posin en perill. La fusta de làrix, pàl·lida, però amb tonalitats rosàcies, muta al llarg del dia, deixant-se acariciar pels suaus raigs d'hivern i acollint a l'habitant brindant-li la calidesa d'una llar. Les potents vetes de la fusta, estretes i allargades, pròpies de les coníferes, són una metàfora de com la llum travessa també l'habitatge i la cus des de la façana fins al pati interior.

La zona més pública la conforma aquesta anomenada “Veta”. Un espai únic, continu que s'eixampla i es contreu a mesura que el recorres, salvant les llindes que vas creuant a mesura que t'endinses en ell.
Es planteja un rebedor de grans proporcions, ja que les noves distribucions no haurien de negar l'antic sinó posar-lo en valor.

Després, un segon espai alberga l'estudi, que és a la vegada una cuina. El mobiliari tracta de prioritzar l'austeritat i simplicitat, fugint de la idea del “cuina-menjador” dels anys 2000 i tractant d'implantar l'“estudi-cuina”, en aquest ordre. Els electrodomèstics s'oculten i la campana queda integrada.

Les zones sòlides, les tancades, són els espais privats. Dormitoris i banys s'amaguen de la “Veta”. Per a aconseguir-ho, les portes es mimetitzen amb les parets, enrasant-se i perdent els marcs. Les manilles blanques i una lleugera ombra mil·limètrica són les úniques pistes que revelen que hi ha alguna cosa més.

En travessar aquests passos ocults, el paviment t'acompanya a descobrir les habitacions que, una vegada més s'omplen de llum. En els banys, uns miralls de sòl a sostre conformen el fons dels lavabos, duplicant la profunditat i permetent que llum i fusta, ara sí com una única cosa, es reflecteixin cap a l'infinit.